viernes, 28 de marzo de 2014

Es la magia de apostarlo todo por un sueño que no ve nadie, excepto tú...



   Son tiempos difíciles para los soñadores; para aquellos que sueñan de día y viven de noche. 

   Todos tenemos días en que creemos que el sol brilla más en otra parte; días en los que desearías no haber deseado algo tanto; aferrarte tanto a algo intangible que ni si quiera ha empezado; de verte ya ahí arriba; de imaginártelo.
    Es la magia de apostarlo todo por un sueño que no ve nadie, excepto tú...
    Y de alegrarte cuando alguien te repite lo mismo de siempre, lo improbable que pue...
de llegar a ser lo que sueñas ... Porque lo improbable, es por definición probable.


    Ojalá que la espera no desgaste mis sueños; ojalá que esta haya sido solo el inicio de algo grande; ojalá, que nunca jamás deba de volver a decir ojalá.
 

Porque llegaste tú, Juliet, y me ayudaste a creer de nuevo en mi.
Porque las grandes historias nunca terminan.


Ni yo ni tú, Juliet.
Ni yo ni tú, teatro.



 
 

Día del Teatre






Vam sortir del cotxe, totes dues amb faldilles, americana i arreglades com si fóssim a l'opera ... L'ocasió ho mereixia igualment. Vam començar a caminar camí a on unes quantes fotos tractaven de reemplaçar (sense aconseguir-ho) l'antic ZARA que tants anys havia ocupat aquell espai, l'establiment que marcava la meitat d'un passeig que rebia cares noves cada dia.

Cap a on anem? Cap a l'esquerra...o cap a la dreta?? La dreta feia olor de mar, i l'esquerra olia més a teatre, pel que ens vam dirigir cap allà a la recerca d'un carreró que ens portés a veure l'espectacle que estàvem desitjant veure.

Vam començar a caminar pels buits carrers que acollien el so de les nostres sabates direcció a l'Ajuntament; una vegada allà ens vam adonar compte de què anàvem tard i de què, segur, que aquella no era la direcció correcta. Ja ens ho havia indicat a les 8 de la matinada, però solament en recordava la part que deia "(...) camines uns 20 metres i ja has arribat". Vam donar mitja volta i els carrers van tornar a acollir els sons que deixàvem enrere fins arribar al carreró del que ens havia parlat i el qual estàvem buscant.

Vam continuar caminant fins que, a la fi, el vam veure. En gran i amb moltes llums, el Teatre Zorrilla ens donava la benvinguda. Vam entrar quasi corrents, eren les 20:58 i només faltaven dos minuts per a que allò comencés; vam passar a dins, meravellades amb aquell edifici ple de somnis i de il·lusió, i vam asseure arrere del tot. Quasi ens oblidàvem de què, per educació, l'espectacle comença tard; així que ens vam fer una foto per donar presència de què vam estar allà, recolzant-la, com sempre faríem.




No podia deixar de mirar les llotges; aquelles parets tan perfectament decorades; aquell públic amb ganes de què això comences; les butaques que tants cossos havien aguantat; aquells focus que enfocaven la il·lusió sobre un escenari.

La llum es va apagar i amb un impuls vaig aixecar el meu iPod per estar preparada per immortalitzar el moment en el que sortís.

Els presentadors, una dona i un home, van obrir la gala, i van donar pas a un musical anomenat amb una paraula que em va fer recordar els meus somnis i el motiu pel qual estava allà.

Els minuts passaven, i ella no sortia. Ens havíem equivocat de lloc? Si no recordo malament, va dir Teatre Zorrilla; mai hi hagués confós aquest nom amb un altr... Quan, de sobte, van dir la paraula manifest i, amb la pronunciació del seu nom i entre aplaudiments, va sortir.

Es notava que aquell era el seu joc; que havia nascut per fer allò; que allò era el que la mantenia viva; que la brillantor dels ulls no la va crear el maquillatge ... Vaig pujar l'iPod i vaig immortalitzar els primers 20 segons, que deien així: "On sigui que hi hagi societat humana, l'irreprimible esperit de la representació es manifesta sota els arbres dels poblets i sobre els sofisticats escenaris dels grans metròpolis; a la sala d'actes de les escoles; als camps; als temples. Als suburbis, les places públiques, els centres cívics i els subsòls de les ciutats (...)"


Va continuar. Mirava al públic, somreia i mirava el paper de nou.

Es notava que portava tot el dia donant-li voltes, doncs, semblava que quasi s'ho sabia de memòria. El discurs va acabar, la vam aplaudir, vaig aixecar el braç i li vaig fer un gest amb el polze que segur que no va veure però que era mostra de l'orgull que em va fer desprendre.

L'acte va continuar sense ella a l'escenari; hagues volgut que es quedés més estona, però semblava que el seu moment de gloria, ja havia passat. Vaig continuar atenent i, de sobte, unes cortines es van moure, i va aparèixer un ram de flors i, després, ella.

Estava tan contenta per ella que no vaig poder permetre'm deixar-la anar sense fer-li saber lo bé que havia estat. Segur que ja ho sabia que ho havia fet bé, però havia de dir-ho. Li va arribar el meu missatge i, sorpresa i amb cara de 'aquesta veu em sona' es va girar cap a mi i un crit d'emoció contingut per no interrompre l'acte li va fer canviar la cara. No ens esperava, però nosaltres esperàvem com aigua al juny la seva actuació.


Felicitats, et vas menjar el món i l'escenari.
Feliç dia del teatre.


 
 

jueves, 27 de marzo de 2014

Sweet Sixteen

 




   El tiempo vuela y, finalmente, el lunes hice mis 16 añitos.  Como siempre, recibí durante todo el día felicitaciones tanto en persona como por Facebook, como por WhatsApp (aunque esta última se me terminó el chollo al medio día porque me confiscaron el móvil en el cole...).
Así que decidí llevar unos cuantos cupcakes para mi cole (y con cuantos me refiero a 72 cupcakes!!!! Ni más ni menos).






 
 
 
 
 


Pero una de las mejores cosas es...celebrarlo con la family :).














 
Foto: My dearest love

 
 
 
    Si hacéis memoria (o si retrocedéis posts en el blog) hace un mes, más o menos, escribí un nuevo post en la sección WHERE CAN I GO?, y lo hice sobre Londres, una de mis ciudades soñadas para ir de turista.
    Bueno, pues creo que ese sueño se cumplirá dentro de una semana ya que... fue uno de mis regalos de cumpleaños!!!!!! No puedo estar más nerviosa y más emocionada!!!!!!!
Y tampoco se me olvidó derrochar alguna que otra lágrima de emoción al enterarme ;)
 
 




 
 

 
 
 
Y bueno, eso fue todo, como siempre y como no puede faltar, os contaré TODO, TODITO, TODO sobre mi viaje a Londres!!!! Can't wait for next April, 4! Awww
 
 
 

martes, 11 de marzo de 2014

Americanadas





   Hace un mes, leí sobre una tienda de productos Americanos situada en Barcelona. Nunca me habría imaginado que pusiesen una tienda de productos así y, muchísimo menos, en mi ciudad. Así que como soy amante de los productos Americanos que siempre veo en las películas y nunca en persona, decidí acercarme para "echar un vistazo", (vaya, que me acabé dejando toda mi paga...).







  La tienda está en la C/Balmes nº322 o, lo que es lo mismo, a unos cuantos metros de la parada Sant Gervasi.


 







 
 
 
 
MUY FAN de los productos Wonka.
 
 
 
 
Además, también os vengo a hablar de otra tienda muy cool, situada entre Plaza Catalunya y Universitat, donde puedes encontrar de todo en un espacio bastante reducido. Os hablo de la tienda Tiger.
 
 



 
 
 


 
 
 
¿¿Me recomendáis alguna tienda chula de Barcelona que no haya visto ya??
C'mon, seguro que conocéis alguna!